Jocs Tradicionals Valencians

Vegem els mayores… Quantes vegades enyorem el temps en què es jugava amb boletes, palets, saltanto, corrent; és veritat que hui tenim els parcs on portem als nostres hijo/as o nietos/as, però…tanquem els ulls i recordemos… l’ambient del barri, els carrers amb grupets d’amics i amigues cada u en el seu propi joc, unes botant la corda amb els seus cantells i altres en ronda amb les boletes i el seu soroll característic al xocar entre elles; les xiquetes amb la seua falda i calcetins, els xics amb sabatilles de lona i pantalons curts, això si, genolls i colzes bruts i raspaments. I com ens anem a oblidar de les nostres mares, aguaitades al balcó dient el nostre nom a veus perquè és l’hora del berenar.

Diria que aquells anys no eren ni pitjors ni millors que hui en dia, distints si, però la il·lusió del joc en els ulls dels niños/as és tan expressiva com antany. Alguns dels jocs descrits a continuació, segur ho han jugat amb els vostres hijos/as, i si no, perquè ja sabeís…

 

EL TRES EN RATLLA

Es disposa d’un quadro traçat en terra. Participen dos jugadors, cada un disposa de tres pedres i les va col·locant en orde successiu en el quadro. EI objectiu consistix en el fet que cada un aconseguisca alinear les tres pedres en la mateixa ratlla. Es requerix participar amb atenció, ja que cada jugador intenta enganyar al seu oponent, intercalant les seues pedres entre les de l’altra, evitant per tots els mitjans que el contrincant coordine el tres en ratlla. Quan, al final, un dels dos ho aconseguix, exclama: ¡tres en ratlla com una palla!

 

DESTAPAR L’OLLA O JUGAR AL ESCONDITE.

És una variant del tradicional “conillets a amagar” (conillets a amagar-se) . El joc comença triant al jugador que ha de pagar.

Es traça una ratlla en la paret amb clarió, d’uns dos metres de longitud. El que paga es torna de cara a la paret i quan es diu “Ja!”, comença a comptar fins a vint-i-cinc, mentres els altres jugadors corren a amagar-se. Quan el que paga acaba de comptar, comença a buscar els companys que s’han amagat. Si en un moment de distracció un de què s’han amagat ix del seu amagatall i es dirigix a la ratlla sense que el que paga ho descobrisca, es considera que ha “destapat I’olla”, dient: “Destape I’olla que està bullint, vint i vint”, alhora que dóna uns colps en la paret. Si tal cosa succeïx, torna a pagar qui ho feia; si no, paga el jugador que ha sigut trobat en primer lloc en el seu amagatall.

 

LES BOLETES

Es jugava amb boletes de fang. El joc consistia a intentar tocar amb una boleta a una altra que s’havia llançat anteriorment. Si quedava més o menys a un pam de distància de la primera es deia “pam” . Si la colpejava es deia “pam i xoca” o altres vegades “pam i taconet”.

 

EL RATOLÍ I EL GAT

Les xiquetes estaven assentades en terra formant dos cercles concèntrics. Una d’elles cap a de gat i perseguia al voltant del cercle a una altra que feia de ratolí. L’única escapatòria per al ratolí consistia a col·locar-se davant d’una de les dos que estaven assentades formant el rogle. D’esta manera, la que estava darrere havia d’alçar-se i tirar acórrer, fent llavors de ratolí i seguint el joc amb ella, fins que el gat ho atrapara. Quan açò succeïa, el gat deixava d’actuar com a tal i eixia un altre xiquet a realitzar les seues funcions.

 

LA LLUNA, LA PRUNA

Era un joc en què els xiquets cantaven la següent cançó, bé donant voltes en rogle o bé agafats de la mà en fila.

La lluna, la pruna,
vestida de dol,
sa mare Ii pega,
son pare no vol.
Xim, xim, borrello,
campana de fusta
i batall de segó

 

LA PAELLA EMMASCARADA.

Era una diversió popular que se celebrava en el transcurs de les tradicionals festes de cada carrer. Consistia a tractar d’agafar amb la boca una moneda que s’havia apegat en la base d’una paella que penjava d’una corda. Els que intentaven desapegar-la s’embrutaven la cara i rarament ho aconseguien.

 

LES AGULLETES.

Este joc estava antigament molt de moda entre les xiquetes, mentres els xiquets jugaven a botar.

Cridat també “El joc de l’onze” , consistia a anar traient successivament cartes d’una baralla fins que eixia el número onze, i la jugadora que ho aconseguia guanyava. Es cridava “de les agulletes” perquè les jugadores feien apostes amb agulles de diversos colors. Normalment cada xiqueta tenia un coixí d’agulles, i en este joc podien apreciar-se les possibilitats econòmiques de cada grup; les xiquetes de les famílies més acomodades jugaven amb una baralla o amb croms de pastilles de xocolate, mentres que les més pobres jugaven amb senzills cartons amb dibuixos.

 

EL FENDRI.

Cridat també joc de cartons, consistia a llançar cartonets amb dibuixos impresos dins d’un cercle traçat en terra. L’objectiu era colpejar uns cartons contra altres a fi de fer-los botar i traure’ls fora del cercle. Qui ho aconseguia, els guanyava per a ell.

 

EL BORINOT.

Intervenien tres jugadors. Es col·locaven en fila, de manera que el del centre cap a de borinot, i amb la boca emetia un so que imitava el del borinot. Mentres així el cap a, els altres dos es cobrien el cap amb les mans, ja que el borinot tènia la missió d’apegar-los quan es distreien.

 

FAVA.

Este joc consistia a botar successivament uns xics sobre els altres. S’organitzava de manera que un d’ells, el que feia de mula es col·locava a una determinada distància dels altres acatxats i amb el cap inclinada. Els altres estaven preparats per a botar diverses vegades sobre ell, establint-se un xicotet diàleg entre els que botaven i el que feia de mula, que era el següent, amb les variacions corresponents a cada població:

A la una, la mula
A les dos, la cos.
A les tres de taleca limpia i de cameta.
A les quatre de lleial.
A les cinc, el brinc.
A les sis, pastís, pasterà i culà.
A las siete, pongo mi caperuchete,
A les huit, l’arrós està cuit.
A les nou, de torero en dos mans.
A les deu, de lleial.
A les onze, de torero en una mà.
A les dotze, a buidar olles.

I, ja que s’havia determinat on havien d’anar a “buidar olles”, cap allà que se n’anaven tot corrent. L’últim que arribava al lloc en qüestió i tornava on es jugava a la mula, pagava i es convertia en mula de la vegada següent.

 

ANTERES.

El joc es realitza més o menys com el joc de la mula. Consistia a anar botant successivament, tots els jugadors, sobre el jugador que pagava, la mula, i que s’havia situat junt una ratlla traçada en terra.

Quan tots havien botat, la mula es desplaçava fent un pas llarg que es mitja amb la cama allargada i un peu de través, com en la lletra T. Així s’anava allargant la distància, de manera que, quan era excessiva, els jugadors la podien salvar amb dos bots, sempre que es descansara dos vegades amb el mateix peu. Quan un de què participaven no podia salvar la prova, pagava i feia ell de mula.

 

“L’ESPARDENYA”

Les xiquetes, assentades en terra, formaven un rogle. La que pagava girava al voltant de les altres per l’exterior del rogle amb una sabatilla en la mà, mentres les altres romanien quietes, amb els ulls tancats i el cap inclinada. En esta situació, la jugadora que pagava col·locava la sabatilla darrere d’alguna de les altres sense que esta la vera, la qual, al donar-se compte, havia d’alçar-se i córrer després de l’altra amb la sabatilla en la mà amb la intenció de tocar-la.

Mentrestant la que pagava havia d’anar corrent a assentar-se en un lloc va buidar del rogle, a fi d’evitar que la futura pagadora l’agafara. Quan la que pagava col·locava la sabatilla darrere d’alguna xiqueta, es cantava:

A la sabatilla per darrere, pèl, després de
Ni la veus ni la veuràs, pèl, després de
Mirar cap amunt
Que cauen fesols
Mirar cap avall
Que cauen garbanzos…
A dormir, a dormir que vénen els reis mags!
A quina hora?

I segons l’hora que deien es comptava fins a eixe número i es llevaven les benes dels ulls.

 

EL GAMBERET.

Era un joc que les xiquetes duien a terme amb la col·laboració de les seues mares, les quals confeccionaven un “gamberet”, que era una malla de llana, feta de manera que les xiquetes col·locaven dins una pilota i la feien botar amb els moviments adequats.

 

CIENPIES.

Es col·loquen sis o set xiquets assentats en fila, amb les cames obertes, uns darrere d’altres, molt junts. Quan s’indica, tots a una han de tornar-se lentament cap a l’esquerra i quedar-se amb les mans tocant el sòl i amb les cames sobre el company de davant. Només l’últim xiquet pot descansar en el sòl les mans i els peus al mateix temps. Després hauran de girar-se tots al mateix temps cap a la dreta, i avançar sense separar-se. Es tracta d’imitar, efectivament, els moviments d’un centcames. Els primers intents resulten costosos, però quan ho aconseguixen, poden avançar una estona sense desfer la formació.

 

EL PARE CARABASSOT O LA MARE CARABASSETA.

Poden jugar tots els que els que desitgen. A cada jugador li correspon un número. EI que comença, ho fa dient:
“Al corral de ma tia Sabonera hi ha tres carabasses.”
Llavors el número tres pregunta:
“Com tres?”
I el que havia començat ha de contestar:
“Què quantes?”
Llavors el del número tres ha de respondre immediatament citant un altre jugador pel seu número:
“Set”’
I el jugador que té el número set, que se sent al·ludit, ha d’intervindre immediatament preguntant al del número tres:
“Com 7?”
I el del número tres: “Què quantes?”
I el del número 7 : “Nou”
I el del número 9: “Què quantes?”

I així successivament. Paga una peça el jugador que titubeja o el que s’equivoca. Al final del joc, en el moment de recuperar les enamores, els jugadors han de dur a terme els determinats encàrrecs o penes que els imposa el “Pare Carabassot” o “la mare Carabasseta”.

 

ESTIRAR LA CORDA.

Dos equips de jugadors més o menys equilibrats se situen en els dos extrems d’una corda grossa, en el centre dels quals s’ha nugat un mocador o qualsevol altre senyal, i en el sòl s’ha traçat una línia que servix de separació dels dos camps. Després d’un avís determinat, cada un dels dos equips estira cap a si la dita corda amb força, tractant d’atraure cap a si a l’equip contrari. Gana l’equip que aconseguix que l’altre passe de la ratlla.

 

XURRO VA!

Juguen dos equips. El que paga forma un grup que es col·loca en fila, de manera que el cap del de darrere es vaig situar entre les cames del de davant, fins a arribar a formar una espècie de cavall llarg.

El primer de la fila posa el seu cap junt amb una paret, o junt amb una reixa. Però entre la paret i el primer de la fila se sol posar un ajudant que fa la funció de matalaf. Els de l’equip contrari boten successivament sobre les esquenes inclinades dels que paguen. Si no cauen en terra, el primer diu:

“Ací va el carro, la burra i l’amo”.

Van botant tots, procurant fer-ho amb força amb l’objectiu de desequilibrar als que paguen, botant inclús uns sobre altres. Quan l’últim ja està sobre la fila, pregunta, mentres indica amb la mà dreta les tres parts del braç esquerre (la mà, l’avantbraç i el colze) :

“Xurro, mediamanga, mangotero, dis-me el què és”.

Si els de baix encerten de quina part es tracta, paguen els que botaven. Si no, continuen pagant els de baix. Si els que fan de cavall cauen abans de que els formule la pregunta, tornen a pagar. Però si són els de dalt els que cauen, són ells els que pagaran.

 

ALLÀ ARRIBICA, ARRIBICA.

Este joc, és paregut a l’anterior, consistia a botar successivament a un jugador que s’inclinava perquè els altres botaren per damunt d’ell , alhora que es cantava esta cançó:

Allà arribica, arribica,
hi havia una muntanyeta,
en la muntanyeta un arbre,
en l’arbre una branca,
en la branca un niu,
en el niu tres ous:
un blanc, un roig
i un altre roig.
A l’agafar el blanc
em quede manc,
a l’agafar el roig
em quede coix,
a l’agafar el roig
em quede escalabrat.

Els passos de “manco, coix i escalabrat” van acompanyats d’una determinada posició del braç, de la cama i del cos, de manera que els jugadors expressaven així el mateix que deia la cançó. Una vegada que la cançó havia acabat, el que menys aguantava en la posició de “manco, coix i escalabrat”, respectivament, era qui pagava.

 

ELS CAVALLETS.

Es necessiten com a mínim dos parelles de jugadors. Cada una composta per un cavaller i un cavall. Si es juga a “cavallets a tombar” (cavallets a tombar) es tracta de tombar el cavaller adversari. Però si es tracta de: “cavallets a portar” es marquen en terra dos línies paral·leles i les parelles es posen al mig. Cada genet intenta descavalcar el contrari o portar-ho fora dels límits.

 

ELS QUATRE CANTONS.

En este joc, que temps arrere era molt popular, intervenen cinc xiquets o xiquetes. Quatre d’ells se situen en quatre cantons distints. Els quatre han d’anar canviant de cantó cada vegada que així ho indica el que paga, que ha de situar-se en el centre del grup, en una posició equidistant amb els altres. Si durant l’intercanvi de posicions aconseguix agarrar a algun dels quatre, llavors este és el que paga i el joc prosseguix novament.

 

LA XATA MERENGUERA.

Les xiquetes formaven dos files paral·leles, mirant-se unes a altres. En ambdós extrems del corredor es col·loca una jugadora. Quan les de les files comencen a cantar, donant colps rítmics, les dos dels extrems es posen a botar a través del corredor amb les mans en la cintura, cada una en sentit contrari al de la seua companya. Quan la cançó acaba ixen altres dos de cada fila, les quals ocupen el lloc de què han acabat de botar, i ara són elles les que han de fer-ho, mentres totes canten novament el següent:

“La xata merenguera,
huit, nou, deu.
Com es tan fina,
trico, trico, tras,
com es tan fina,
lairo, lairo,
jaqueta i pantalo”.

 

LA GALLINETA CEGA.

És un joc antic, que consistix en el fet que un dels jugadors, el que paga, porta els ulls embenats i, a cegues, ha de buscar als donem i agafar-los. Quan toca a algun altre jugador ha d’endevinar de qui es tracta. Si no ho encerta, ha de soltar-ho i continuar buscant fins que coixa a un altre, el nom del qual encerte per fi.

Quan això succeïx, la gallina cega és el jugador que el que pagava ha sabut identificar.

El diàleg que s’establix entre el qual paga i el jugador que mana, mentres li dóna unes voltes amb els ulls tapats, és el següent:

– Gallineta cega, que has perdut?
– Una aguila i un canut.
– Busca per la ximeneia.
– No, que em fare negra.
– Busca pel terrat.
– No, que em fare gat.
– Busca qui t’ha pegat!

 

LES CUCANYES.

Esta diversió popular solia practicar-se durant les festes de carrer. Consistia a intentar trencar amb un pal i amb els ulls embenats una olla que penjava d’una corda, nugada a un costat i a l’altre del carrer. El joc provocava la rialla general quan qui intentava trencar l’olla fallava en l’intent o quan ho aconseguia i rebia sobre el seu propi cos el contingut de l’olla que a més de llepolies, podia contindre aigua, serradura, etc.

 

ELS PALETS.

Es juga amb un conjunt de palets fins, un dels quals s’ha pintat d’un color per a indicar que es tracta del rei i un altre, amb un altre color, per ser la reina. Els palets s’agrupen i se solten tots al mateix temps sobre una taula. Cada jugador agafa el primer, amb el que tractara d’apartar tants palets com puga sense moure per a res els altres. Al final del joc es compten els palets que cada jugador ha aconseguit. Cada palet val un punt, la reina cinc i el rei deu. Gana el jugador que més punts aconseguix.

 

NOTA DE LA REDACCIÓ: Tens fotos antigues jugant? .. o que estiguen relacionades amb esta nota ?. Envia-les a contactoweb@fallavisitacio.es i les col·locarem adjuntes a este reportatge. Gràcies.

 

Font de les descripció dels jocs: El Arte de Vivir en Paz
Scroll Up